Ester Partegàs. Arquitectura menor

L’exposició d’Ester Partegàs, pensada conjuntament per a Es Baluard Museu d’Art Contemporani de Palma i el CA2M Centro de Arte Dos de Mayo de la Comunitat de Madrid, suposa una àmplia revisió del seu treball, desenvolupat durant les tres darreres dècades. Lluny d’una mirada retrospectiva, el que proposa és un recorregut circular en què entrellaça unes obres amb les altres i obrir un diàleg porós i permeable entre elles. La màxima de l’artista, que diu que no sap estar quieta en l’àmbit creatiu, serveix de metàfora del to que pretén aquesta mostra: un itinerari ple de gestos i balancejos, d’equilibris i resistències, de girs i salts, d’anades i vingudes.

Així mateix, l’exposició mira de prop la idea d’història menor, els petits gestos, les accions mínimes, les tradicions bastardes, les audiències limitades o les trobades fortuïtes amb alguns materials culturals. Amb una disposició que pot arribar a recordar un gran parc arqueològic, la mostra cerca generar l’espai de tensió que hi ha a les seves obres, sia pel joc d’escales o per les contradiccions intrínseques al seu treball. Una tensió que és, alhora, l’espai d’inquietud vital i filosòfic de l’artista. Un espai lliure, plaent i especulatiu, que li permet qüestionar el que assumim com a real.

«Arquitectura menor» posa el focus, doncs, en aquesta arquitectura vernacla i sense pedigrí, produïda per l’activitat espontània, aquest art de construir com a fenomen universal que suposa un statement per a l’artista i que connecta amb allò marginal, allò imaginal i allò femení. Si als seus primers treballs Ester Partegàs mirava taulers, contenidors, eslògans, papereres, etiquetes, codis de barres o titulars de revistes, avui mira cistelles, tombes, ponts, termes, fites, criptes, butxaques o aqüeductes. Com l’arquitectura animal, les seves construccions avui són cap a dins, entre l’amagatall i el refugi, i recullen tots aquests gestos del cos que no s’han valorat o que no tenen una tradició arquitectònica digna.

Des d’aquest lloc es pot llegir Acueducto (2025), la gran instal·lació que l’artista fa ex professo per a l’exposició, en què utilitza alguns dels objectes de l’artesania mallorquina, com ara cadires, olles i plats. En aquesta instal·lació, com en els seus treballs més recents, pensa l’interior de l’escultura que apareix amagat, però susceptible de ser ocupat. Així mateix, dos grans dibuixos segueixen l’empremta dels seus knead, penetrate, let go (2022-2023) i continuen creixent en grandària, aquesta vegada per fer l’ullet als talaiots, construccions prehistòriques tan característiques i abundants a Menorca i a Mallorca. Els seus munts de trossos de pa esdevenen aquí grans parets plenes de forats. Una mirada al temps arqueològic i, alhora, un reconeixement a tot el que comença.

«Arquitectura menor» es completa amb un catàleg que convida a endinsar-se en la trajectòria de l’artista i la singularitat de la seva producció al llarg de les tres darreres dècades. Els textos de Martin Herbert, Pilar Bonet i Michael Taussig se sumen al de la curadora per a aquesta anàlisi.

 

Ester Partegàs (la Garriga, Barcelona, ​​1972) ha exposat extensament, en l’àmbit nacional i internacional. Les exposicions més recents inclouen CCA Wattis Institute for Contemporary Art, San Francisco, CA (2025); Ballroom Marfa, Texas (2024); TEA Tenerife (2023); Palazzo Esposizioni, Roma (2023); Nogueras Blanchard, Madrid (2022); Fundació Joan Miró, Barcelona (2021); Essex Flowers, Nova York (2021); Pure Joy, Marfa, Texas (2020); Conde Duque, Madrid (2020); The Drawing Center, Nova York (2019); Museum of the City of New York (2019); Bienal Transfronteriza, El Paso Museum of Art + Museo de Arte de Ciudad Juárez (2018); Whitechapel Gallery, Londres; Museo MACRO/Depart Foundation, Roma, i les biennals de Moscou, Busan i Atenes, entre d’altres.

Ha rebut el Guggenheim Fellowship (2025), el Premi Roma d’Arts Visuals 2022-2023 de l’American Academy in Rome, el VI Premio Catalina d’Anglade – ARCOmadrid (2023), la beca del Virginia Museum of Fine Arts (2014), la beca de la Joan Mitchell Foundation (2004), la beca de la Fundación Botín (1999), entre d’altres. Ha estat artista resident a The Chinati Foundation, MacDowell i Open Sessions de The Drawing Center, Nova York. Ha esta docent a la Yale School of Art, Skowhegan, Virginia Commonwealth University, SUNY Purchase i des del 2016 és professora a la Parsons School of Design, Nova York.

Des del 1997 viu i treballa a Nova York, i manté estudis a Marfa, Texas, i Barcelona.