FRAGMENTS PICTÒRICS, 1980-2010

- Artistes:
-
Abraham Lacalle, Antón Patiño, Charo Pradas, Erwin Bechtold, Ferran García Sevilla, Guillem Nadal, José Manuel Broto, José María Sicilia, Luis Gordillo, Maria Carbonero, Miguel Ángel Campano, Miki Leal…
Artistes
Abraham Lacalle, Antón Patiño, Charo Pradas, Erwin Bechtold, Ferran García Sevilla, Guillem Nadal, José Manuel Broto, José María Sicilia, Luis Gordillo, Maria Carbonero, Miguel Ángel Campano, Miki Leal, Miquel Barceló, Nicholas Woods., Rafa Forteza, Ramon Canet, Victoria Civera i Xavier Grau - Comissariat:
- Soad Houman i Catalina Joy
Es Baluard Museu d’Art Modern i Contemporani de Palma continua amb el cicle dedicat a les “Mirades a la col·lecció d’Es Baluard” i en presenta la quarta lectura, titulada “Fragments pictòrics, 1980-2010”. Aquesta nova mostra planteja un recorregut al voltant de les tres darreres dècades per il·lustrar el ressorgir de la pintura, la seva evolució a Espanya i el seu reflex a les Illes Balears. Una lectura sobre com la pintura ha estat reivindicada com a llenguatge artístic, a través de la figuració i l’abstracció, des de les diferents perspectives dels divuit artistes representats.
Una vegada assolits els corrents informalista, conceptual i minimalista als anys 60 i 70, artistes de diferents ciutats europees reivindiquen “la pintura com a tema de la pintura”, amb la voluntat de recuperar aquest gènere tradicional que havia estat objecte de rebuig al llarg de les dècades anteriors. Els “Nous salvatges” o els “Nous expressionistes”, en el cas d’Alemanya, i la “Transavantguarda”, a Itàlia, són els termes encunyats per denominar els artistes que promulguen la consagració de la pintura i que influïren alhora en els artistes del territori espanyol.
Els primers anys de la dècada dels anys vuitanta significaren, a més de la consagració de la pintura, l’assentament de la figuració i de “l’estil del no estil”, deslligant la pintura de qualsevol rerefons polític, social o tecnològic, com reflecteixen l’obra de Miquel Barceló, Maria Carbonero, Ferran García Sevilla, Antón Patiño i Charo Pradas. Una figuració que conviu amb d’altres propostes com l’abstracció lírica, representada a l’exposició a través de José Manuel Broto i Xavier Grau.
El pas cap a la nova dècada també tingué com a resultat la importància de la investigació pictòrica centrada en la matèria, com reflecteixen dues obres de José María Sicilia i Miquel Barceló. Des del 1990, abstracció i figuració conviuen en el mitjà pictòric mentre té lloc l’apogeu d’altres disciplines artístiques com la fotografia, l’escultura o el vídeo: la proposta abstracta de caràcter geomètric, representada per Erwin Bechtold, Miguel Ángel Campano i Ramon Canet, i l’abstracció gestual i matèrica amb reminiscències de la figuració plasmada per Rafa Forteza i Guillem Nadal. Amb ells es troba l’obra de Luis Gordillo, procedent de la nova figuració madrilenya nascuda als anys 70 i que es decanta a partir dels vuitanta per l’abstracció, concebuda des de la seva visió personal i a través de recursos com la multiplicitat o la superposició.
Una figuració narrativa com la que plantegen Miki Leal, Nicholas Woods, Abraham Lacalle (aquest darrer, a través de metàfores a mig camí entre l’abstracció i la figuració) i Victoria Civera (que ens remet a una figuració “inventada” per mitjà d’iconografies femenines), tanquen el recorregut plantejat. Són els representants de la nova figuració, que es desenvolupa des de l’any 2000 i que segueix reafirmant el valor de la pintura en l’actualitat.