Una postal toledana dels germans a Adriano del Valle, de 1920, és la peça de la Biblioteca Nacional elegida per dialogar amb el fresc. El poeta ultraista havia estat el principal interlocutor del seu col·lega argentí durant l’estada de la família (hivern de 1919-1920) a la capital andalusa. Ell fou qui el portà a la redacció de la revista Grecia, que dirigia el pintoresc Isaac del Vando-Villar, a qui el Borges de la maduresa dedicà paraules d’escarni. Al núm. 37 de Grecia, del 31 de desembre de 1919, aparegué «Himno del mar», primer poema imprès de qui avui és justament considerat un dels valors més universals de les lletres de tots els temps. Poema tan impregnat de Rubén Darío –i de l’esmentat Walt Whitman– com els que en aquells dies escrivia Adriano del Valle, que feia el gran salt dels clarins modernistes, a l’Ultra, tendència que el seu amic de Buenos Aires adoptà també amb entusiasme, encara que després, com ja he indicat unes línies més amunt, en descregués, com en general de tot el que fes olor d’avantguardes. A la revista, Norah Borges fou objecte d’encesos homenatges del sevillà, que en aquell temps la pretenia, tot i que finalment qui s’hi casà fou Guillermo de Torre, el líder de l’ultraisme madrileny, que ja el 1923, a la composició que li dedica a Hélices, el seu únic poemari, la qualificava de fémina porvenirista. Hom ja ha escrit alguna altra vegada que si escrivís una novel·la i com a protagonista s’inventés un personatge amic successivament de Federico García Lorca a la Universitat de Granada, de Jorge Luis Borges a la Sevilla ultraista, i de Fernando Pessoa a la Lisboa de Contemporánea, visitada amb motiu del seu viatge de bodes, el lector protestaria per inversemblança. Aquest personatge, amb tot, existí, i fou Adriano del Valle. Un poeta que esperà l’any 1934 per publicar el seu primer i magnífic poemari, Primavera portátil, editat –a París, i en poquíssims exemplars– i il·lustrat amb litografies en color per Eugenio d’Ors. Un poeta no inclòs per Gerardo Diego en cap de les dues edicions successives (1932, 1934) de la seva antologia canònica, definidora d’un temps que ambdós havien viscut des de posicions bastant semblants, però durant el qual el sevillà, a diferència del càntabre, no havia publicat cap llibre. Un poeta que durant la guerra civil es convertí –igual per cert que Gerardo Diego– en un dels principals intel·lectuals del bàndol franquista. Fets, tots, que expliquen l’injust oblit en què resta avui el seu nom, i el fet que no existeixi cap edició viva de la seva obra, a excepció d’un volum amb els seus escrits sobre Fernando Villalón.
Retornats a Buenos Aires amb els seus pares el 1921, Jorge Luis iNorah Borges dedicaren grans esforços a trasplantar allà la bona nova ultraista. El primer signe, fou, aquell mateix any, la revista mural Prisma, en la qual col·laborà Adriano del Valle. A València, a l’IVAM, poden consultar-se’n els dos números, en exemplars que foren de la seva propietat. Sorgí després Proa, còpia, durant la seva primera etapa, d’Ultra deMadrid. El 1923 Norah Borges realitzà la coberta de Fervor de Buenos Aires, el primer llibre del seu germà, en què criollitza magistralment l’ultraisme. La ressenya de Fervor de Buenos Aires a la madrilenya Revista de Occidente l’escriví precisament Ramón Gómez de la Serna, i s’hi menciona la pintora, amb la qual el sotasignat d’aquestes línies, al Buenos Aires de 1990, parlà llargament dels seus anys ultraistes.
(Juan Manuel Bonet) ">
Una postal toledana dels germans a Adriano del Valle, de 1920, és la peça de la Biblioteca Nacional elegida per dialogar amb el fresc. El poeta ultraista havia estat el principal interlocutor del seu col·lega argentí durant l’estada de la família (hivern de 1919-1920) a la capital andalusa. Ell fou qui el portà a la redacció de la revista Grecia, que dirigia el pintoresc Isaac del Vando-Villar, a qui el Borges de la maduresa dedicà paraules d’escarni. Al núm. 37 de Grecia, del 31 de desembre de 1919, aparegué «Himno del mar», primer poema imprès de qui avui és justament considerat un dels valors més universals de les lletres de tots els temps. Poema tan impregnat de Rubén Darío –i de l’esmentat Walt Whitman– com els que en aquells dies escrivia Adriano del Valle, que feia el gran salt dels clarins modernistes, a l’Ultra, tendència que el seu amic de Buenos Aires adoptà també amb entusiasme, encara que després, com ja he indicat unes línies més amunt, en descregués, com en general de tot el que fes olor d’avantguardes. A la revista, Norah Borges fou objecte d’encesos homenatges del sevillà, que en aquell temps la pretenia, tot i que finalment qui s’hi casà fou Guillermo de Torre, el líder de l’ultraisme madrileny, que ja el 1923, a la composició que li dedica a Hélices, el seu únic poemari, la qualificava de fémina porvenirista. Hom ja ha escrit alguna altra vegada que si escrivís una novel·la i com a protagonista s’inventés un personatge amic successivament de Federico García Lorca a la Universitat de Granada, de Jorge Luis Borges a la Sevilla ultraista, i de Fernando Pessoa a la Lisboa de Contemporánea, visitada amb motiu del seu viatge de bodes, el lector protestaria per inversemblança. Aquest personatge, amb tot, existí, i fou Adriano del Valle. Un poeta que esperà l’any 1934 per publicar el seu primer i magnífic poemari, Primavera portátil, editat –a París, i en poquíssims exemplars– i il·lustrat amb litografies en color per Eugenio d’Ors. Un poeta no inclòs per Gerardo Diego en cap de les dues edicions successives (1932, 1934) de la seva antologia canònica, definidora d’un temps que ambdós havien viscut des de posicions bastant semblants, però durant el qual el sevillà, a diferència del càntabre, no havia publicat cap llibre. Un poeta que durant la guerra civil es convertí –igual per cert que Gerardo Diego– en un dels principals intel·lectuals del bàndol franquista. Fets, tots, que expliquen l’injust oblit en què resta avui el seu nom, i el fet que no existeixi cap edició viva de la seva obra, a excepció d’un volum amb els seus escrits sobre Fernando Villalón.
Retornats a Buenos Aires amb els seus pares el 1921, Jorge Luis iNorah Borges dedicaren grans esforços a trasplantar allà la bona nova ultraista. El primer signe, fou, aquell mateix any, la revista mural Prisma, en la qual col·laborà Adriano del Valle. A València, a l’IVAM, poden consultar-se’n els dos números, en exemplars que foren de la seva propietat. Sorgí després Proa, còpia, durant la seva primera etapa, d’Ultra deMadrid. El 1923 Norah Borges realitzà la coberta de Fervor de Buenos Aires, el primer llibre del seu germà, en què criollitza magistralment l’ultraisme. La ressenya de Fervor de Buenos Aires a la madrilenya Revista de Occidente l’escriví precisament Ramón Gómez de la Serna, i s’hi menciona la pintora, amb la qual el sotasignat d’aquestes línies, al Buenos Aires de 1990, parlà llargament dels seus anys ultraistes.
