
- Artista:
- Dennis Oppenheim
- Data:
- 2005
- Tècnica:
- Muntatge de fusta, estructura d'acer, planxa d'alumini i barilles soldades
- Dimensions:
- 405 x 122 x 30 cm
- Procedència:
- Es Baluard Museu d'Art Contemporani de Palma, dipòsit col·lecció Ajuntament de Palma
- Número de registre:
- 573
L’escultura, construïda amb fusta i amb una estructura d’acer i alumini, s’erigeix com un gratacels d’una megalòpolis pròpia dels inicis del segle XXI. Les grans dimensions de la peça ens obliguen a observar-la debaix estant, aixecant la mirada i emulant el gest que realitzam per veure els edificis de les grans urbs. L’artista ens transmet la mateixa sensació òptica i corporal, juga a l’engany amb la nostra memòria sensitiva, per descobrir-nos, a la vegada, que no estracta d’un edifici, sinó d’un pinzell de proporcions enormes. Una brotxa, amb mànec de fusta clara, hiperdimensionada i situada en una posició impossible pera un pinzell.
L’artista desconcerta amb aquest Brush building, descontextualitza l’objecte i l’hibrida, i ens ofereix noves mirades i reflexions sobre la seva funció, encara més si fos possible, gràcies al canvi d’escala. L’engrandiment d’allò quotidià, recurs utilitzat amb funcions diverses des del món del pop, és a l’obra de Dennis Oppenheim un recurs de maduresa. Aquesta ampliació de les mides reals dels objectes que ens envolten emfatitza la funció de la peça i assenyala aspectes sorprenents o grotescos de les situacions que les obres creen.
Oppenheim ens planteja un joc interessant d’escales amb aquesta escultura, perquè mentre que el pinzell, com a element base i sustentador, és d’unes dimensions monumentals, les finestres que el poblen són petites i ens recorden les llars minúscules de les ciutats contemporànies.
I.LL.
Dennis Oppenheim visqué i treballà, la major part de la seva vida, a Nova York. Estudiant de l’Escola d’Arts i Oficis de Califòrnia i Màster per la Universitat de Standford, desenvolupà una carrera eclèctica en què concatenà etapes heterogènies. Els primers treballs es relacionen amb el land art i, posteriorment, amb la performance, el body-art i la creació videogràfica. Durant la dècada dels vuitanta treballà amb el que anomenava machine pieces, per centrar-se després, a partir de la dècada dels noranta, en una línia escultòrica de redefinició d’objectes quotidians produïts a gran escala que fusionen l’escultura i l’arquitectura.
I.LL.