Le Chien d’Ubu – Es Baluard Museu d'Art Contemporani de Palma

Des que arribà a París els anys vint, Miró entrà en contacte amb l’obra i la personalitat del poeta, dramaturg i artista plàstic francès Alfred Jarry i, en especial, amb la seva obra teatral Ubu roi, l’estrena de la qual, a París, el 1896, obrí la porta al teatre d’avantguarda i de l’absurd. Els personatges principals d’aquesta farsa burlesca en què Jarry arremet contra l’autoritat i els abusos de poder són Père Ubu, un tirà sanguinari, grotesc, vulgar i cínic, i la seva companya Mère Ubu, seguits d’una cort de personatges ridículs.

Aquesta atracció per la figura d’Ubú continua anys després, concretament fins a l’últim període de la seva trajectòria. A finals del 1975, Joan Baixas, director del grup Teatre de la Claca, col·labora amb Miró en la gestació de l’obra teatral Mori el Merma, que es preestrenà al Teatre Principal de Palma el 7 de març de 1978 i mesos després, el 7 de juny del mateix any, s’estrenà al Gran Teatre del Liceu de Barcelona.

Le Chien d’Ubu i El abanderado són dos dels personatges creats pera la posada en escena de Mori el Merma, una peça sense diàlegs que agafa el nom d’una tradició catalana segons la qual el grotesc cap gròs que obria la processó del Corpus era assetjat pels nins, que cridaven «Mori el Merma». El Merma com a personatge ridícul, igual que Ubú a l’obra de Jarry, representa Franco i converteix l’obra teatral en una metàfora de la dictadura franquista. No s’ha d’oblidar que aquesta obra es començà a gestar a finals del 1975, poc temps després de la mort del dictador.

Per a la creació dels personatges, de mida natural, utilitzaren materials lleugers que permetien el moviment dels actors a l’escenari, pera la qual cosa empraren goma escuma, celastic, filferro i canya. I ho recobriren tot amb una tela de cotó blanc que s’impregnàs bé de la pintura aplicada pel geni català. Per a la creació d’aquests personatges, més d’una dotzena, El abanderado i Le Chien d’Ubu entre d’altres, a nivell formal partiren d’obres anteriors de Miró, L’enfance d’Ubu i Ubu aux Baléars en concret, d’una gran riquesa cromàtica, controlada per una correcta il·luminació. En el cas de Le Chien d’Ubu, Miró ideà el personatge de manera que si es girava al revés es convertia en un altre ninot. D’altra banda, El abanderado és una figura més rica pel que fa als elements, com ara el ram de flors que porta al costat de la bandera sobre la qual Miró dibuixà el número tres, xifra que ens remet a l’interès de Miró per la simbologia i que veim de nou als seus esbossos i notes relacionades amb la peça teatral.

S.H.

Biografia de l'artista

Joan Miró

Barcelona, 1893 – Palma de Mallorca, 1983

Després de realitzar estudis de comerç, estudia entre el 1912 i el 1915 a l’Escola d’Art de Francesc de Galí de Barcelona i assisteix a classes de dibuix de model al natural al Cercle Artístic de Sant Lluc de Barcelona. El 1956 fixa la seva residència definitiva a Palma de Mallorca, lloc en el qual el seu amic, l’arquitecte Josep Lluís Sert, li dissenya l’estudi, Son Boter, al costat de la casa i on roman fins que mor el 1983.

El 1918, en els seus inicis artístics, coneix l’art d’avantguarda procedent de París a la Galeria Dalmau de Barcelona, fet plasmat en la seva obra a través d’un llenguatge pictòric amb influències de Cézanne i els fauvistes. És el 1920 quan realitza el primer viatge a París i les seves estades a la capital francesa se succeeixen, tot i que les alterna amb períodes a Barcelona i a Mont-roig durant els anys posteriors. La seva obra d’aquesta època té influències del cubisme. A París coneix artistes com Picasso, André Masson, Tristan Tzara i poetes com Antonin Artaud i Paul Éluard, entre d’altres, vinculats amb el surrealisme i el dadaisme. Miró es manté molt pròxim al moviment surrealista encara que mai no va arribar a signar cap dels seus manifests. A partir del 1925, Miró depura el seu llenguatge en pro de grans taques de color com a fons; rebutja els recursos tradicionals de la representació i deixa en llibertat les forces creatives de la ment inconscient. Coincidint amb la Segona Guerra Mundial, roman a Espanya i crea la sèrie «Constelaciones».

El seu afany per investigar el condueix a utilitzar nous recursos i tècniques i a treballar altres disciplines com el collage i l’assemblage. Desenvolupa una important tasca en l’àmbit de la il·lustració de llibres (com, per exemple, Ubu Roi de 1966), fet vinculat amb el gravat i la litografia en especial, i des del 1926 realitza diverses col·laboracions amb els Ballets Rusos de Serge de Diaghilev. El 1977, juntament amb el grup de teatre català La Claca, treballa en l’obra Mori El Merma, una obra irònica que versa sobre el personatge de Franco, per a la qual crearà els personatges i l’escenografia i la preestrena de la qual té lloc al Teatre Principal de Palma de Mallorca l’any 1978. A nivell escultòric, treballa intensament la ceràmica amb Josep Llorens Artigas el 1941, una col·laboració duradora en la qual destaquen els murals de la UNESCO a París (1958), entre d’altres.

L’acostament a l’escultura té lloc de manera pausada i el seu treball se centra en objectes trobats que posteriorment combina o manipula. Des del 1941 col·labora amb Josep Llorens Artigas en obres desenvolupades a través de la ceràmica i a mitjan dècada crea maquetes de terracota per a després realitzar-les en bronze; treballa en diferents projectes d’escultura monumental des dels anys seixanta i a finals d’aquesta dècada intensifica la producció en bronze i bronze pintat. Un altre mitjà d’expressió que pren forma també a la dècada dels setanta principalment és el tapís, amb la col·laboració de Josep Royo.

És convidat a participar al Salon d’Automne de París (1922), al pavelló de la República Espanyola de l’Exposició Universal de París (1937) i a la Biennal de Venècia (1954). Al llarg de la seva trajectòria rep destacats premis i mencions: Premi Guggenheim (1958), Membre d’honor de l’Acadèmia Nacional de Belles Arts i Lletres dels Estats Units, Carnegie International Grand Prize for Painting (1967), Doctor Honoris Causa per la Universitat de Harvard (1968), Legió d’Honor francesa (1974), Medalla d’Or de la Ciutat de Barcelona (1978), Doctor Honoris Causa per la Universitat de les Illes Balears (1979), Medalla d’Or de les Belles Arts de l’Estat Espanyol (1980), entre d’altres.

Juntament amb les dues fundacions creades amb la finalitat de vetllar per la seva obra, la Fundació Miró de Barcelona, inaugurada el 1975, i la Fundació Pilar i Joan Miró a Mallorca, el 1993, la seva obra forma part de les col·leccions de museus nacionals i internacionals com ara The Museum of Modern Art (Nova York), el Centre Pompidou (París), el Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía (Madrid), The Art Institute of Chicago, la Neue Nationalgalerie (Berlín), el Museu d’Art Contemporani de Barcelona, la Fondation Maeght (Saint-Paul-de-Vence), la Fondation Beyeler (Basel), la Tate (Londres), Es Baluard Museu d’Art Modern i Contemporani de Palma, entre d’altres.

E.B.