- Artista:
- Alberto García-Alix
- Data:
- 1998
- Tècnica:
- Gelatinobromur de plata i bany de seleni damunt paper baritat
- Dimensions:
- 110 x 110 cm
- Procedència:
- Es Baluard Museu d'Art Contemporani de Palma
- Número de registre:
- 620
- Edició:
- 1/3
A Morbella, Alberto García-Alix ens presenta una imatge vinculada a una etapa de la seva vida, ens trasllada a un dels seus viatges a Formentera, illa amb la qual manté una relació especial; allà,la seva companya de viatge d’aquell estiu és la protagonista d’aquest primer pla frontal en què posa i mostra els tatuatges que li cobreixen tot el cos. Defensor de l’analògic, fa les fotografies disparant sense censures d’enquadraments, gestos o temes.
La imatge se situa en la línia d’autoretrats i retrats de personatges desconeguts, outsiders, i noms famosos, gent molt pròxima o persones amb les quals empatitza. El seu entorn proper sempre ha estatla font més directa i el cos central del seu treball.També la recerca d’escenaris, moments intangibles de l’exterior que són, així mateix, la manera de plasmar el seu interior. Darrerament ha integrat el paisatge urbà de ciutats o l’entorn natural, com el de Formentera, però sense allunyar-se de la recerca constant, reflex de situacions i miralls de ruptures o eclosions internes tan reveladores com la mirada directa dels seus personatges.
E. B.
Viu i treballa a Madrid. Amb vint anys abandona la llar familiar i la universitat per muntar el seu primer laboratori amb l’amic Fernando Pais, a Madrid, l’any 1976. De formació autodidacta, realitza, entre el 1976 i el 1986, retrats de petit format del seu entorn més proper, que es converteixen en una crònica d’aquesta generació marcada per la transició democràtica i amb una íntima referència biogràfica de l’artista. Es trasllada a París el 2003, on s’enfronta a una crisi personal, a la vegada que lluita contra una greu malaltia. És a la capital francesa on explora un nou format, el vídeo, amb l’obra Mi alma de cazador en juego, que forma part d’una trilogia, «Tres vídeos tristes». Torna a Madrid el 2005, on funda la productora No Hay Penas. Amb motiu d’una exposició col·lectiva de fotografia organitzada per la Seacex el 2007, té el seu primer contacte amb la Xina, i és tant l’impacte que li produeix la societat d’aquell país que decideix, l’any següent, establir-s’hi durant algun temps.
Reconegut amb el Premio Nacional de Fotografía del Ministeri de Cultura espanyol l’any 1999, també ha estat guardonat amb el Premio Bartolomé Ros a Photoespaña (2003), el Premio de Fotografia de la Comunidad de Madrid (2005) i el Premi PhotoEspaña 2012. La seva obra s’ha exposat a Madrid, Londres, l’Havana, París, Frankfurt, Nova York, Pequín, Lisboa, entre altres ciutats, i ha estat objecte de diverses retrospectives, la més recent la realitzada al Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía de Madrid l’any 2008. El 2010, Es Baluard Museu d’Art Modern i Contemporani de Palma organitza l’exposició «Lo más cerca que estuve del paraíso», dedicada a les fotografies realitzades per l’artista a les Illes Balears. La seva obra està present a importants col·leccions públiques i privades com la del Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía (Madrid), Colección de la Fundación Coca-Cola, Fundación Rafael Botín, Fundació Foto Colectania (Barcelona), Es Baluard Museu d’Art Modern i Contemporani de Palma, Patio Herreriano Museo de Arte Contemporáneo Español (Valladolid), Speed Art Museum (EUA), Fonds nacionales d’art contemporain (França), entre d’altres.
E.B.
