- Artista:
- Joan Brossa
- Data:
- 1986
- Tècnica:
- Escala de fusta, rajoles i lletres de fusta
- Dimensions:
- 160 x 100 x 100 cm
- Procedència:
- Es Baluard Museu d'Art Contemporani de Palma
- Número de registre:
- 376
La peça consta d’una escala de fusta d’aparença rústica situada sobre un abecedari de fusta que, al seu torn, descansa sobre un paviment configurat per les típiques rajoles de les voravies del barri de l’Eixample de Barcelona (les anomenades «panot de flor», dissenyades per Josep Puig i Cadafalch a principis del segle XX pera la casa Amatller).
Parany és un bon exemple d’una de les línies característiques de la producció de Brossa: el cèlebre poema-objecte. Joan Brossa desenvolupà la seva obra sempre en diàleg entre la poesia i la pràctica, entre allò literari i allò visual. En aquesta línia de creació es poden ubicar els famosos poema-objecte, en els quals el poeta introdueix objectes quotidians, trobats fortuïtament i, sense manipular-los, els presenta acoblats, junts, per accionar en l’espectador records que, combinats, ofereixen noves lectures. Brossa presenta els elements tal com són, aparentment només els junta, però en fer-ho els resignifica i provoca jocs mentals i simbòlics que accionen l’imaginari en el qual s’insereixen, des del camí marcat pels ready-made de Marcel Duchamp.
En la trajectòria de Brossa trobam alguns elements clau que es repeteixen al llarg de la seva producció, i l’ús de l’alfabet n’és un factor vertebrador. L’abecedari, les lletres, són per a ell quelcom més que elements de narració, poden arribar a ser en si mateixes les protagonistes de l’obra. El poeta, que les entén com a objectes trobats, valorats fins i tot de manera individual, construeix cartells, poemes, peces i poemes-objecte de caràcter escultòric, com és el cas de Parany. L’escala de fusta s’assenta sobre l’alfabet de la llengua catalana, en el qual la O ha estat apartada del seu ordre natural per situar-la encimbellada dalt de tot dels escalons. Sense la O la quadrícula és perfecta: cinc files a cada costat tanquen un espai impecable que ‘sembla’ que condensa tots els elements tipogràfics necessaris per vertebrar un idioma. Però és una il·lusió i, a la vegada, un «engany», perquè falta la O, que juga a la «trampa» (al parany) visual per la semblança tipogràfica amb el 0 de l’escala numèrica.
I.LL.
Fill únic d’un gravador i una cantant de sarsuela, Brossa freqüenta el teatre amb el seu pare i adquireix des de petit un interès profund per aquesta disciplina artística. Participa a la Guerra Civil espanyola al bàndol republicà, i és precisament durant el conflicto bèl·lic quan comença a escriure els seus primers textos i poemes. Finalitzada la guerra i amb l’arribada dels franquistes al poder, es trasllada a Salamanca per fer el servei militar i allà desenvolupa el seu interès per la lectura i descobreix Freud, autor que l’impulsa a l’estudi de la psicologia, disciplina que relaciona amb la literatura. Arran d’això, comença a treballar en l’escriptura d’imatges hipnagògiques (imatges resultants de somnis inconscients) i l’automatisme psíquic, i es va apropant gradualment al surrealisme.
Gràcies al pintor Joan Prats, el 1941 coneix el poeta Josep Vicens Foix, màxim exponent del surrealisme literari català, qui, a la vegada, el posa en contacte amb els integrants del grup ADLAN i, en especial, amb Joan Miró. El 1948 participa en la creació de la revista Dau al Set amb Arnau Puig, Antoni Tàpies, Modest Cuixart, Joan Ponç i Joan Josep Tharrats, entre d’altres, projecte concebut com a via d’escapament al control de la dictadura. Durant la dècada de 1940, Brossa escriu obres de teatre de caràcter dadaista, crea la seva primera obra de ballet i els dos primers guions cinematogràfics. Un compromís polític i social major, sumat a la tendencia cada vegada més lligada al conceptual desenvolupada en els seus famosos poemes-objecte, caracteritzen la seva obra des del 1950 en endavant.
Ha estat objecte de diverses retrospectives, com les que li dedicaren en vida la Fundació Miró, Barcelona (1986), el Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía, Madrid (1991), i el Palau de la Virreina, Barcelona (1994). La seva obra és present a col·leccions tan destacades com la del Museu d’Art Contemporani de Barcelona, l’Institut Valencià d’Art Modern de València, el Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía de Madrid, el Patio Herreriano Museo de Arte Contemporáneo Español de Valladolid i Artium de Álava, Vitòria. Ha estat guardonat, entre d’altres, amb els premis Crítica Serra d’Or (1971, 1974, 1978, 1996), Lletra d’Or (1981), The UNESCO Picasso Medal (1988), el Premio Nacional de Artes Plásticas (1992) i la Medalla de Oro al Mérito en las Bellas Artes, atorgades pel Ministeri de Cultura espanyol (1995). Ha estat membre d’honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i doctor honoris causa de la Universitat Autònoma de Barcelona. L’any 2000 es constitueix la Fundació Joan Brossa de Barcelona, amb l’objectiu de preservar la seva obra.
E.B.
