War Games presenta conceptes recurrents en l’obra de Lida Abdul, com ara la desterritorialització, el nomadisme i la resiliència. El vídeo mostra l’acció de tres genets que han subjectat els seus animals de càrrega (cavalls i camells) amb cordes blanques a les restes de les parets d’una arquitectura de maó massís. Amb la seva acció intenten enderrocar-la sense èxit.

Abdul ens insta a veure la cultura i el poble de l’Afganistan, dels quals pràcticament no ens arriben imatges. Les que coneixem provenen dels mitjans de comunicació i ens mostren un país en guerra, soldats, paisatges desolats, però ni dels habitants ni de la forma de vida no en sabem res. Aquí, la presència del cavall remet al nomadisme, amb el qual s’ha associat el país durant molt de temps. Les cordes blanques, tensades, són al·legories de la violència de les bales i dels mitjans de comunicació que donen testimoni del conflicte bèl·lic. Ambdós exerceixen una força destructiva, en sentit figurat, però també literal, sobre les parets de l’edifici i amenacen una pretesa interioritat que ja ha estat violada. L’aparició de les runes és una constant a l’obra de l’artista. Es plantegen com a relíquies, com a restes d’alguna cosa que una vegada fou significativa i que deixà d’existir. No són un simple objecte de contemplació, sinó que exigeixen una acció: tractar de moure-les, transformar-les, pintar-les.

El vídeo desplega superposicions i preses d’imatges en càmera lenta amb els sons produïts pels cavalls, que esdevenen tortuosos, ambigus i aterridors. Recorden el soroll dels avions de combat i de la maquinària pesant. Els darrers fotogrames únicament mostren els cavalls, ara en repòs i fermats a les parets. Els genets, ja desmuntats, suggereixen la possibilitat de refer la societat humana, fins i tot després d’actes conjunts de destrucció.

P.R.