Bernardí Roig. HEM ARRIBAT A L’INFERN!

Hem arribat a l’infern! Frase detonant, d’una banda, i destí final, de l’altra.

Principis de març de 1895. Predi de Son Corró, Costitx, Mallorca. Un llaurador, amb l’esquena baldada de tant de treballar a escarada, proposa al seu capatàs moure unes roques enormes per ampliar el terreny de sembra i així obtenir més profit de la terra.
Cap al tard, un cop desplaçades les primeres pedres i cavada part de la zona, la punta de l’aixada impacta contra un objecte metàl·lic, seguit de l’aparició d’unes banyes imponents. Va ser llavors que el llaurador va pronunciar la frase crucial: Hem arribat a l’infern!
Aquell so metàl·lic, fruit de la desviació de l’aixada, va ser l’origen de l’exposició «Caps [y] Bous. El tercer cuerno», al Museo Arqueológico Nacional a principis d’enguany.

Aquesta faula sobre el que és fortuït ens parla de com l’atzar, barrejat amb la imaginació de la cultura popular, provoca un tomb en la història d’un objecte. Els anomenats Bous de Costitx feia dos mil cinc-cents anys que no existien, encara que alguna vegada haguessin existit: idolatrats, protegits, simbolitzats i fins i tot enterrats. Representaven pors, derrotes i al·lucinacions, però mai no varen tenir un cos. Per això, en absència de tors i d’extremitats, els penjaven en murs, pals o els recolzaven en columnes. El desenterrament va consistir a retornar l’espai a la pell de l’objecte trobat.*

 

Mitjan setembre de 2025. Al Museu de Mallorca hi ha un gran bodegó, un reliquiari de runes disposades en un altar de nou metres de llarg on descansen, travessades per un trompe-l’oeil electrònic, les presumptes restes del naufragi opulent de la memòria.
És una muntanya de fragments desemparats que intenta formalitzar una absència. Aquesta absència són els Bous, els originals de bronze, que estan penjats a les parets del Museo Arqueológico de Madrid i engabiats en l’etern reclam de la seva devolució al Museu de Mallorca.

A la col·lecció del museu hi ha quatre buidatges de guix envellit que simulen la pell de bronze d’aquests caps; dues còpies realitzades als anys trenta i dues més als anys vuitanta. Ara, en aquesta instal·lació, estan acompanyades d’una serralada de runa, trossos i retalls de memòria descosida. Hi ha orelles, banyes, llagrimers, morros, ulls i plecs de guix; també pols, molta pols, tota una metralla residual del procés que intenta, encara, atrapar l’aparença, només visible en l’instant del llampec. És la il·lusió òptica d’una presència que encara no ha arribat. Continua a Madrid.

La sacsejada contínua d’una llum estroboscòpica produeix una vibració lumínica insistent que genera una discontinuïtat de la presència i tracta de portar-la al lloc on l’experiència es fa fonedissa i deixa pas al buit.
El fulgor d’aquesta llum nerviosa conté una eloqüència espontània i interrompuda; és l’eco de la imatge que no hi és.
El llampec és, naturalment, l’instant en què la foscor deixa de bullir.

Aquesta arqueologia de la runa, formada per patrons de residus trets d’un mateix motlle, se sosté en una trama d’intermitències d’allò visible que fereix la retina i desarticula les garanties de la nostra mirada. La condició innegociable de tota imatge és ser vista, per això el que veim no és el que hi ha, sinó el que ens mira.

Les imatges fan que les coses siguin, però, sobretot, són el que oculten.

 

* Text de Bernardí Roig a «Caps [y] Bous. El tercer cuerno». Museo Arqueológico Nacional. Madrid. Gener-maig 2025.

 

NOTA:

La instal·lació Hem arribat a l’infern! al Museu de Mallorca és el tram final d’un projecte de Bernardí Roig amb els Bous de Costitx com a imatge referencial.

Va començar al Centre Pompidou de Màlaga (2022) amb «El laberinto de luz y la cabeza del Minotauro», continuà al Museo Arqueológico Nacional amb «Caps [y] Bous. El tercer cuerno» (2025) i acabarà el 25 de setembre amb una conferència-performance del filòsof i crític d’art Fernando Castro Flórez al santuari postalaiòtic de Son Corró a Costitx.