Marijo Ribas. Pedrada

Als escàners de l’aeroport de l’illa de Menorca s’intercepta aproximadament una tona de pedres i arena, que els turistes s’enduen com a record. Una altra part, viatja dins de l’equipatge facturat cap a una infinitud de destinacions. La majoria d’aquestes roques, en algun moment, acabaran sent descartades. L’espoli geològic és bloquejat, fruit d’un acord entre AENA i el Consell Insular de Menorca. Aquest és el punt de partida de la recerca de Marijo Ribas.

Al final de la temporada turística, seguint el rastre de les roques confiscades, l’artista arriba a Mestral, una organització d’inserció sociolaboral afiliada a Càritas Menorca on es duen a terme activitats de reutilització de residus. Allà, les pedres es classifiquen per color —blanc, groc, vermell, gris i gris fosc— corresponents a les cinc eres o paisatges geològics de l’illa, als quals seran retornades com a forma de restitució real.

A Mestral, coneix una altra realitat igualment sorprenent: les tones de roba recollida per aquesta institució. De la mateixa manera que la roca-souvenir viatjarà per acabar descartada, una part del volum de roba acabarà el seu recorregut als abocadors tèxtils de països del sud global, com Ghana, l’Índia i Xile, entre molts altres. La creadora uneix magistralment aquestes dues realitats en aparença formalment i simbòlicament dissímils en una sèrie de peces que són escultures de tela. Aquestes peces, fetes a partir dels patrons i les imatges de les pedres recuperades durant la temporada 2024, mostren la textura fotografiada al seu exterior i s’omplen per donar-los volum, precisament, amb aquella roba reciclada que la mateixa organització ja ha considerat residu.

Tant el destí de les pedres com el de les peces de vestir estan sota la influència de l’acció humana. La mà, literalment i simbòlicament, les selecciona i les distribueix. Una mà que separa i destrueix, però, alhora, restaura i retorna a la natura allò que li és propi. La peça sonora que acompanya les imatges és una creació de Joana Gomila i Laia Vallès, a la recerca d’un llenguatge possible i misteriós que aquests cossos inerts, les pedres, poguessin parlar entre si.

El projecte que Marijo Ribas desplega en el marc de la Biennal B, aborda múltiples qüestions i problemes entrellaçats que envolten el paisatge i l’economia, fruit de la globalització: des dels moviments migratoris puntuals que suposen el turisme de masses, a les conseqüències d’accions humanes reiterades sobre un mateix territori; des de la gestió dels residus, a les economies circulars. Totes elles incideixen en la fragilitat i la sostenibilitat dels ecosistemes i, en aquest cas, se centren en la pressió que el turisme exerceix sobre una illa que és reserva de la biosfera.

 

Marijo Ribas és artista visual, investigadora i dissenyadora. La seva pràctica reflexiona críticament sobre la representació de les relacions de classe i gènere, les geopolítiques identitàries, i la preservació o explotació del territori. Des d’una perspectiva multidisciplinària, especialment marcada per la fotografia, el vídeo i la instal·lació, reprodueix escenes que encarnen un complex ideari.

Ha desenvolupat projectes expositius a espais com CENART (Mèxic), FRAC (Còrsega), Spazju Kreattiv (Malta), MUU Kaapeli (Hèlsinki), Ruse Gallery (Bulgària), A7 Gallery (Eslovàquia), Galeria Hilvaria Studio’s (Tilburg, Holanda), Círculo de Bellas Artes (Madrid), Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, LABoral Centro de Arte (Saragossa), Es Baluard Museu (Palma), etc. Ha realitzat nombroses residències en centres de producció i investigació com: Lichtenberg Studios Berlín, Edinburgh Sculpture Workshop, Belgrade A.I.R, Las Cigarreras Alacant o MediaLAB Prado Madrid, entre d’altres.