Col·lecció permanent

Comissariada per Nekane Aramburu, «Col·lecció permanent» és la major reordenació dels fons d’Es Baluard des de l’exposició «Implosió». Totes les obres exposades, fins a un total de 109, marquen un recorregut que, partint del fet cronològic, submergirà els visitants en els debats de la modernitat i postmodernitat, del passat futur, que suposa un viatge iniciàtic a noves maneres d’entendre el nostre present. Amb l’objectiu de completar la revisió plantejada de les col·leccions del museu, s’hi incorporen préstecs d’obres tant de fons públics com privats. La idea patrimonial de preservar el passat, per propiciar la conservació dels béns materials i revisar les diverses històries de l’art i transmetre-les a temps real, du a analitzar i investigar en diferents línies i corrents.

Claus de l’exposició

1. Una mirada al modernisme i el postmodernisme des de les Illes Balears, amb la irrupció de la modernitat a través dels grans paisatgistes i l’eix entorn de dues dones, mare i filla, Pilar Montaner de Sureda i Pazzis Sureda, a Mallorca, i la força centrípeta d’Eivissa per a intel·lectuals i artistes vinculats a posicionaments crítics vers la tradició.
2. El postmodernisme va instaurar en l’art la interdisciplinarietat i els corrents feministes. La història de la «Col·lecció Permanent» pren com a eix aquests feminismes a partir de certes obres que permeten una acupuntura entre tendències i períodes que volem revisar des de la nostra història propera.
3. El posicionament ideològic, vital i creatiu de Marcel Duchamp, Tristan Tzara i Kazimir Malèvitx.
4. Un disseny espacial i de components de tons monocroms per analitzar l’espai expositiu com a mitjà de coneixement i la funció real dels museus avui.
5. Analitzar la relació centre-perifèria, tot proposant un nou relat des d’allò local amb dimensions internacionals.
6. El valor patrimonial de les col·leccions i la creació de vincles entre la iniciativa privada i pública.

Diferents corrents des dels anys 50 l’han anat desenvolupant i analitzant. Així, el postmodern com a terme va ser utilitzat de manera extensiva a partir de la publicació de La condició postmoderna de Jean-François Lyotard, el 1979, i les seves paradoxes s’han estès fins avui. D’això, el que més ens interessa en aquesta fase d’estudi de les nostres col·leccions són les anàlisis que fa la transdisciplinarietat al vèrtex social art-vida i els feminismes de la diferència.

Àrea 1: Del modern

El projecte de la Modernitat va ser formulat al segle XVIII pels filòsofs de la Il·lustració. Clement Greenberg, influent teòric i autor de Modernist painting, remet a Kant com al primer modern veritable, encara que cronològicament la modernitat correspon a un període entre 1860 i 1930 i els símptomes de l’abandonament d’aquest paradigma es perllonguen fins a començaments dels setanta.

Un període que comprèn el moment més actiu de la pintora Pilar Montaner (Palma, 1876 – Valldemossa, 1961), fins a 1930, i que arriba fins a la mort de la seva filla Pazzis Sureda (Palma, 1907 – Gènova, Mallorca, 1939), una etapa que correspon, així mateix, al sorgiment del turisme a Mallorca.

Àrea 2: Pretèrit perfecte

Les genealogies de les primeres avantguardes impliquen ruptures i progressos, expandir el límit del quadre i apropiar-se de l’espai i de la realitat. Marcel Duchamp va propagar la idea de donar més valor a la llibertat de la intel·ligència que a la creació d’obres mestres.

La contaminació de formes i processos venia forjant-se amb el futurisme, el dadà i el surrealisme. Un vector d’exploracions que condueix tant a l’abstracció com a tot un seguit de corrents artístics.

Àrea 3: Passat futur

Després de la Segona Guerra Mundial, a l’Estat espanyol, destaquen diversos col·lectius com Dau al Set a Catalunya, representat aquí per Antoni Tàpies, i El Paso a Madrid, amb Manolo Millares, en pintura, i la figura de Pablo Palazuelo, en l’escultura de llenguatge geomètric basat en el ritme, el nombre, la línia i l’energia. Mentrestant, a Occident, el moviment contra la guerra del Vietnam, el Maig del 68, la reunificació alemanya i la desestabilització de la Unió Soviètica afectaven les noves generacions d’artistes submergits ja en la globalització.

La dissolució de les disciplines, el cos com a lloc per a les pràctiques artístiques i les noves estratègies corporals afecten la majoria dels nous comportaments creatius. Així mateix, es produeix un desplaçament vers un art processual i l’anomenada estètica relacional.

Quant a les peces en exposició, podem destacar-ne l’ús de les incipients tecnologies del vídeo, en el cas de Wolf Vostell, centrat en l’aparell televisor des dels anys seixanta, i l’extensió de les pràctiques performatives, que parteixen del conceptual, dutes a terme durant dècades per Esther Ferrer, artista centrada en la reivindicació del cos de la dona i el subtil anàlisi del temps. A partir del conceptual també treballa Antoni Miralda, un dels artistes que més s’ha rebel·lat contra els arquetips museogràfics i qui més els utilitza com a recurs, des d’un treball visual que parteix en gran mesura de l’obra en procés, l’escultura i el monument, l’espai públic i el participatiu. Els soldats de plàstic que comença a utilitzar des de 1967 són aplicats amb humor a un rèplica de Cupido amenaçador de Falconet, donat pel museu del Louvre.

Des del moviment de la transavantguarda italiana, amb Nino Longobardi, es reprenen figures claus de la història de la pintura i els mites en el mateix moment en què destaca, i s’estén amb força, la pintura dels neoexpressionistes alemanys.

Un fet palès en l’eclosió postmoderna de la pintura dels anys vuitanta queda reflectit en la mostra per quatre autors vinculats a Mallorca: Miquel Barceló, Miguel Ángel Campano, José María Sicilia i Maria Carbonero. En un altre vessant de la pintura trobem els codis, signes i recerques personals, entre les quals destaquen, a nivell nacional, Juan Uslé i Pep Girbent, i internacional, Imi Knoebel i Jason Martin, amb una reafirmació significativa del llenguatge pictòric i l’experimentació en els suports.

Duchamp, en la conferència sobre l’«acte creatiu» de 1957 i la seva crida «estètica de la recepció» al·ludeix al fet que: «les obres són completades per l’espectador». Les pràctiques performatives, la participació col·lectiva i la creació basada en el relacional són algunes de les vies desenvolupades pel col·lectiu Democràcia i per Joan Morey, les obres del qual ens manifesten el seu interès per plantejaments compromesos amb la realitat o amb el llenguatge de la representació a partir de generar esdeveniments, mise-en-scènes o intervencions específiques. La interacció amb el públic ha estat sempre molt important en el treball d’Eulàlia Valldosera: el cos, l’auto-representació i el lumínic són elements que li permeten investigar en aspectes formals de l’obra d’art, el material i l’immaterial, cosa que també inquieta Toni Catany, les fotografies del qual posseeixen un vincle espiritual i místic fort. Si Andreas Huyssen parlava del futur com d’una nova forma de frontera, la fragmentació i multiplicitat —distintius del postmodernisme— condueixen a diferents estratègies de naturalització de l’objecte artístic. L’obra i l’evolució de tres dones amb una trajectòria ja consolidada però en continu avanç i investigació així ho demostren. Amb caràcter d’anticipació descobrirem tres obres de diferents períodes d’Ana Laura Aláez, Susy Gómez i Amparo Sard.