Col·lecció permanent. Carte Blanche a Isaki Lacuesta

Després de les Cartes Blanches a CòmicNostrum i Agustín Fernández Mallo, Es Baluard ha proposat al cineasta Isaki Lacuesta una intervenció a les sales de la col·lecció permanent que permeti una relectura i noves interaccions. El projecte se centra en la idea de (des)apropiacionisme, desautoria, simulacre i revisionisme museològic, en un exercici de ficció com a dispositiu per mirar les obres i interpel·lar l’espectador.

Mirar dues vegades, text del comissari Isaki Lacuesta

Càntir

Escriure un càntir que pugui tocar-se.
No caldrà, tanmateix, que hi puguin beure,
o ja no fóra càntir sinó farsa:
aprendre el límit just fins on cal creure.
(Isaki Lacuesta)

Sinopsi i llegenda

El 2028, l’emir Abu Karem va adquirir el fons de les col·leccions d’art d’Es Baluard. La compra fou polèmica a les illes. Però l’emir va garantir que la col·lecció mai no sortiria de les Illes Balears. A més, va assegurar que faria inversions en habitatge públic, pensions, infraestructures i en la creació de la beca Aka, destinada a creadors incipients.

Així, l’emir va comprar i reordenar la col·lecció al seu gust.

Al cap d’uns mesos, el periodista i crític d’art local Joan Cervelló va denunciar que l’emir havia introduït al museu algunes obres falses, atribuïdes a noms cèlebres de la història de l’art.

Dut a judici, l’emir va testificar que ell no havia comès cap estafa. Ben al contrari. Havia enriquit els fons del museu amb obres creades per ell mateix. I tot seguit, confessà que el seu objectiu, a l’hora de mesclar obres falses amb les veritables, no era altre que aconseguir que els espectadors sospitessin i que tornessin a mirar les obres, mirant-se-les de veritat, és a dir, que miressin dues vegades.

Tothom va comprendre que l’emir gaudia del judici més que ningú i que, de fet, ho havia previst tot i fomentat, quan, per acabar, no només va negar-se a reconèixer quines obres eren fetes per ell, sinó que va reptar els afeccionats de l’art a distingir les obres veritables de les falses.

Arqueologia i joc: un cabinet d’amateur

Arran de l’escàndol de 2028, Es Baluard va renegar de la figura de l’emir Abu Karem. És comprensible. Les sales mai més no s’exhibiren seguint els seus criteris, tan afins a la tradició d’Aby Warburg com a la de Georges Perec, Sturtevant, Max Aub i Jusep Torres Campalans. Karem veia el museu com el seu cabinet d’amateur, de filiació barroca, però també com l’espai idoni per plasmar físicament les seves teories artístiques, el seu pensament sobre la bellesa, l’ordre i, sobretot, el plaer.

Ara, quan ha passat prou temps i finalment gaudim de la perspectiva necessària, aquesta exposició recupera el concepte expositiu de l’emir Karem i la seva disposició, així com les obres falses que, amb tanta cura, va anar infiltrant al corpus de la col·lecció.

Advertència als espectadors

Aquest recorregut per la col·lecció d’Es Baluard inclou una quantitat indeterminada d’obres acreditades erròniament, de peces falsificades i de trompe-l’oeil, en el sentit més literal del terme.

Així, proposem als espectadors que juguin amb nosaltres a mirar dues vegades. Per una vegada a la vida, i de forma excepcional en la història de la museografia, els visitants podran conèixer al final del trajecte si han encertat els seus pronòstics, i hi trobaran una llista amb les atribucions reals de cada creació.

Més enllà del joc, l’exposició també planteja viatges en el temps: un camí d’ecos, ressonàncies, analogies i dissonàncies. En el fons, el que voldríem és que els visitants poguessin visitar els magatzems del museu i mirar els quadres del dret i del revés, apreciant-hi l’art que s’amaga per la banda del darrere dels bastidors.