Jannis Kounellis. Laberint sense parets

L’obra de Jannis Kounellis és un viatge en el temps, l’odissea d’una insistència o la reintegració obsessiva d’unes idees que cal destil·lar amb un sentit nou. Infiltrar-se en la història és com endinsar-se en l’oceà per abandonar-se a un laberint sense parets. Ell mateix va definir-se com un home antic i un pintor modern. Perquè la seva visió és arqueològica, com una excavació en la memòria que es fonamenta en una relectura crítica del passat interpretada a través del seu llenguatge particular, radicalment contemporani. En aquest cas, l’exposició emergeix com una mena de derelicte a partir d’una sèrie d’elements que al·ludeixen al viatge, la migració i els mitjans de transport marítims, fonamentals en la globalització, encara que ja gairebé obsolets. Kounellis expressa una enyorança per la pèrdua de la dimensió poètica del viatge en l’era industrial, i aquesta mostra transmet aquesta sensació de desplaçament físic i emocional.

La instal·lació principal està formada per un conjunt de nou veles venecianes disposades en forma de ventall que evoquen històries de navegació, memòria i història. En aquesta obra, les veles, que abracen des del segle XVII fins a èpoques més recents, simbolitzen el patrimoni cultural de Venècia i la seva connexió amb la Mediterrània, però també la nostàlgia crítica envers la transformació del comerç marítim i l’absència de l’empremta de l’individu en la indústria del seu present. Aquestes veles són pintures que ens recorden que els velers s’adornaven amb marques que identificaven els vaixells i la seva tripulació, sovint amb formes que conferien una certa protecció vinculada a les seves creences religioses. És, per tant, una mena de lament i homenatge, una advertència que cada història és important.

L’exposició inclou també una altra sèrie d’obres amb veles que l’artista va realitzar anys més tard, ja entrat el segle XXI; d’una banda, reutilitza antigues veles blanques mallorquines de cotó; de l’altra, unes acolorides veles italianes que es retorcen com un escorç caravaggesc. Tensades i plegades sobre marcs d’acer, aquestes veles, que es mostren doblegades i amb plecs i marques d’ús, conserven la memòria de la seva vida anterior a la mar. A través de materials carregats de significat, Kounellis proposa una reflexió sobre l’empremta humana en els objectes, però també una reflexió sobre la pintura i les seves possibilitats. Tot això es fa evident en una altra de les seves sèries més representatives –«Albatros» (2001)– a partir d’un conjunt d’obres compostes per seccions trencades d’un vaixell de fusta que pengen suspeses davant planxes d’acer inclinades i que evoquen el desgast i la memòria dels objectes. Aquestes obres s’acompanyen d’un enorme fragment del lateral del mateix vaixell que s’imposa a la mirada per la seva contundència vertical. Una vegada més, en el viatge que emprèn l’artista hi ha implícita la presència d’un drama que cal desxifrar. Perquè Kounellis mai no és un artista neutre, i tampoc no ho són els seus materials ni els dels seus suports. El pes, com el pes de la història, és allò que amaga cada material, i també la mesura, que manté una relació profunda amb allò que significa ser humà.

«Jannis Kounellis. Laberint sense parets» reflecteix i s’arrela en la infantesa de l’artista al port del Pireu i el seu vincle amb la mar com a espai d’intercanvi cultural. Aquestes obres tenen l’aroma de l’origen, d’allò mitològic, de l’escenari d’allò viscut o heretat. L’artista mateix ho ha descrit algunes vegades afirmant que no existeix una tradició freda, i és en aquesta sensació de viatge on millor podem situar la seva atracció pel laberint, una qüestió que va molt més enllà dels seus dibuixos. Perquè el viatge no és només un moviment físic, sinó també un viatge vital que va configurant la nostra identitat a través dels contextos, els llocs, les cultures i les experiències canviants que hom es va trobant. Kounellis sempre es va sentir fascinat pel que és llunyà, per endinsar-se en nous horitzons. El desplaçament és una circumstància contemporània, i és en aquest sentit que hem d’entendre el laberint, que des d’un punt de vista filosòfic simbolitza el camí iniciàtic cap a la saviesa, una porta d’entrada al desafiament intel·lectual que suposa abraçar la incertesa i descobrir que a cada cantonada hi habita un nou començament sense una resposta definitiva, que convida a continuar explorant. El laberint és, així, un viatge interior, un abismar-se en la recerca del centre perdut. El laberint és l’eco de la història.