popea. Universitat Herbal. Xismes de pintoras

«I en entrar al portal he sentit que l’aigua em tocava
amb les seves històries de mons antics i d’ara.
Amb els ulls oberts sota la mar enterbolida
veia masses d’algues i cossos vius i morts.
Esperits i peixos.
La mar és el portal.
Universitat Herbal»
— popea

popea construeix un laberint porós, sensible al pas de l’aire i a la ressonància de les veus. El recorregut s’omple d’accessos, sortides i racons que, en un estat romput-obert, conviden a deambular per un paisatge mental teixit amb memòries, ficcions i converses.

«Universitat Herbal. Xismes de pintoras» es presenta com una constel·lació de relats íntims sobre la pintura. Res no es construeix en solitud: la figura de la pintora es desplaça en el temps i desborda els límits de la història única. Des d’aquest no-lloc, ella recorda.

El projecte planteja també la pregunta: què hauria passat si…? El futur es reescriu des del present per imaginar altres passats possibles.

Durant l’estiu del 2025, popea va organitzar el Campamento Jeleton juntament amb el col·lectiu homònim i Rafael Martínez del Pozo (enregistrament audiovisual), a la seva caseta des Pinaret. La convivència, molt intensa, va desplaçar la pràctica individual ‒pintura, diaris‒ cap a un fer col·lectiu, impulsat per la conversa. Hi afloren retalls i evocacions sobre l’arqueologia del desig de ser artista: la fascinació i la decepció en arribar a una facultat de Belles Arts espanyola als anys noranta. El riu de la memòria arrossega i retorna fragments a una mar enterbolida, convertida en portal. Els banys a la mar interrompien el rumiament i transformaven l’aigua en un passatge cap a altres mons. Els records sorgien com un esfondrament inevitable, i en verbalitzar-se es convertien en quelcom compartit, de moltes. Allò que es recorda es torna real; allò que es conta ens transforma.

En entrar a l’espai, hi trobam teles tenyides amb elements orgànics i naturals. Les seves imatges, oxidades, evoquen records i pensaments. Els sons no coincideixen mai del tot amb el que es veu: un text llegit interfereix en la imatge; els records interrompen l’escena i, junts, es despleguen i es repeteixen com un encanteri. La sala es converteix en un lloc de trobada i d’escolta. Damunt la taula, els llibres, que reflecteixen la genealogia d’escriptores que han acompanyat i estructurat aquest projecte.

L’antic edifici de la Facultat de Belles Arts de Conca apareix ara com una imatge congelada, devorada per la vegetació: un bosc interior que recorrem atentament, amb la tranquil·litat que tot és en pausa, ja ha mort. Dins el laberint, una línia es repeteix: un gargot que recorre la superfície del paper, com esbarzers que impedeixen veure allò que volem recordar i que alerten del perill que vetllen. Aquesta denúncia genera ruptures en el corrent emocional que sostenia la norma del grup. D’aquesta ruptura emergeixen noves possibilitats: reorientar l’atenció, reorganitzar la col·lectivitat al voltant de la justícia i la vulnerabilitat compartida, encara que generi incomoditat. Quines històries sorgeixen en fer la denúncia?

A la taula de la cuina, les xafarderies i les confessions es converteixen en traços que trenquen i reobren l’espai. Cada gest i cada paraula actua com un petit acte de resistència per reconèixer la fragilitat i imaginar noves formes de convivència.