Sama 26 – Es Baluard Museu d'Art Contemporani de Palma

Ferran García Sevilla és, sens dubte, un dels exponents de la renovació i la consagració de la pintura dels anys vuitanta, i la seva obra un referent de l’època, a pesar d’haver estat un dels artistes més contestataris i «incòmodes» del sistema de l’art postmodern espanyol.

Amb Sama 26 ens situam davant una obra que cal emmarcar en el canvi que suposa a la seva trajectòria el final de l’època dels vuitanta i els inicis dels noranta. El pintor, ja present als circuits internacionals, inaugura a la galeria Lelong de Nova York una exposició titulada «Sama», en què presenta la sèrie homònima i introdueix imatges de diferents parts del cos. Mans, peus o fletxes plurals, com és el cas d’aquest quadre de la col·lecció, inunden les acolorides teles. Tota la seva simbologia s’ha d’entendre com una apropiació lliure del món quotidià que l’envolta, per tal com crea una poètica personal densa.

L’obra de Garcia Sevilla denota dinamisme i força. Ell mateix reconegué que pinta «en calent»i deixa fluir la seva creativitat sense un estil preestablert al qual acollir-se, sinó fent ús del seu propi glossari de formes, imatges ireferències. Amb les seves obres, el pintor planteja escenaris poètics, a manera de narratives fragmentades, plens d’elements abstractes o d’objectes quotidians, que orbiten sobre les temàtiques centrals del seu treball. La vida, la mort, la pròpia identitat, el sexe o la naturalesa de l’amor són aspectes sobre els quals Garcia Sevilla reflexiona, tot i que sempre deixa oberta la interpretació a la connexió de l’obra amb l’espectador.

C.J.

Biografia de l'artista

Ferran Garcia Sevilla

Palma de Mallorca, 1949

El 1969 es trasllada a Barcelona, on estudia història de l’art i història moderna i contemporània, i on resideix des de llavors. Els seus començaments als anys setanta s’emmarquen dins el corrent del conceptualisme, en què qüestiona la funció de l’art, de l’artista i del consum a partir de diverses disciplines com ara el vídeo i la fotografia. És un dels exponents principals de la consagració de la pintura a Europa al començament dels anys vuitanta, dècada durant la qual assoleix el reconeixement internacional i exposa no tan sols a Espanya, sinó també a França, el Regne Unit i el Japó. Les obres d’aquests anys mostren la influència d’Albert Ràfols-Casamada, Antoni Tàpies i, sobretot, Joan Miró. El degoteig i la pinzellada ràpida remeten al primitivisme característic d’aquest gènere pictòric, combinat al final de la dècada amb les seves frases iròniques i la incorporació d’objectes quotidians com ara llibres i sabates, en què treballa la lliure associació del signe i la imatge. Al començament de la dècada dels noranta, amplia les imatges amb parts del cos humà (mans, peus), i progressivament es torna més introspectiu, amb interseccions i superposicions d’elements com ara el degoteig i la línia. El 1998 deixa d’exposar, encara que continua pintant, fins al 2007, quan exposa a la Galeria Joan Prats de Barcelona.

Ha participat en la Biennal de Venècia del 1986 i en la Documenta de Kassel el 1987. Entre els museus nacionals i estrangers en els quals ha exposat destaquen els següents: Fondation Cartier de París (1997), IVAM de València (1998), Malmö Konsthall, Suècia (1998), Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía de Madrid (2001) i l’Irish Museum of Modern Art de Dublín (2010). Diferents col·leccions públiques i privades tenen obra seva: Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía de Madrid, Museu d’Art Contemporani de Barcelona, Fundació ”la Caixa” de Barcelona, Fundaçao Serralves de Porto i el Centre Pompidou de París, entre d’altres.

E.B.