Albano Afonso. A Natureza

Entrar en un bosc és entrar en un altre ordre. Un en què la llum no és directa, sinó que es filtra a través de les capçades dels arbres i ens arriba fragmentada. Els espais entre els troncs o les escletxes entre les fulles, tot i que semblin buits, en realitat són plens de presència, una presència invisible: so, humitat, aire, i la vida que hi transcorr, encara que ningú no l’anomeni ni la contempli. Perquè la natura no necessita ser observada ni anomenada per existir. Existeix, i és en aquesta presència silenciosa i desbordant que ens recorda el nostre lloc dins seu.

La cultura japonesa dona un nom a aquesta experiència: shinrin-yoku, bany de bosc. No consisteix a observar la natura des de fora, sinó a recórrer-la i a habitar-la amb tot el cos, a deixar que ens impregni: les seves olors, els seus sons, o la irregularitat del terra sota els peus. Davant la immensitat del bosc, l’ésser humà redescobreix la seva veritable dimensió: petita, efímera i silenciosa. I és en aquest silenci on s’obre alguna cosa, perquè la natura no ens parla d’ella mateixa, la seva implacabilitat ens retorna a nosaltres mateixos.

Aquest estiu, l’església del convent de Sant Domingo acull «A Natureza», una exposició de l’artista brasiler Albano Afonso que proposa exactament això: redescobrir-nos a través de la natura. Les parets d’aquest espai històric tan singular es cobreixen d’un tapís verd bosc i transformen l’església en quelcom semblant a l’interior d’un bosc. No entram en una exposició, Albano ens endinsa en un ecosistema. Al centre de la nau, la instal·lació mòbil Em Estado de Suspensão (2016/2026) gira lentament, activada per l’aire i per la presència de les persones que l’envolten i la recorren. Els seus elements, de bronze i vidre, dialoguen amb les peces de vidre bufat de Gordiola, la històrica fàbrica artesanal mallorquina; una conversa entre sabers, entre la tradició i la contemporaneïtat.

El vidre bufat i el vidre mineral comparteixen una mateixa obsessió per la llum: captar-la, transformar-la i retornar-la multiplicada. Com en un calidoscopi, els centelleigs es dispersen per tota la capella, sobre les imatges de natura que recobreixen les parets, sobre la pedra i sobre els cossos de les persones que hi són presents.

Albano Afonso fa més de tres dècades que treballa amb la llum com a matèria. No com a recurs tècnic, sinó com una substància amb pes i forma propis. Les seves escultures mòbils estan incompletes en la foscor, ja que necessiten la llum per existir. La seva obra dialoga amb la tradició de la pintura europea, amb la natura morta barroca i la vanitas, però els objectes, que a la tela quedaven congelats, aquí giren, dringuen i projecten ombres de color que s’expandeixen com una pintura de llum en l’espai i ens recorden que la natura no s’atura per ser contemplada: continua fluint, i nosaltres en formam part.

 

Albano Afonso (Sao Paulo, el Brasil, 1964) és llicenciat en Belles Arts per la Faculdade de Artes Alcântara Machado. La seva pràctica artística comprèn fotografia, instal·lacions, projeccions, escultures i objectes, i se centra en l’exploració de la llum com a element fonamental de la percepció. A través de reflexos, ombres i imatges manipulades, estableix vincles entre la història de l’art i l’experiència contemporània, i investiga també conceptes com el temps, el moviment i la identitat. Viu i treballa a Sao Paulo, on codirigeix, juntament amb l’artista Sandra Cinto, l’Ateliê Fidalga, un espai de referència per a la formació i l’intercanvi artístic a l’América Llatina.

Compta amb una àmplia trajectòria expositiva internacional. Entre les exposicions més recents destaquen les realitzades a Itaú Cultural, Sao Paulo (2025); 21C Museum, Louisville, EUA (2025); Centro Cultural São Paulo (2024); Fundação Gramaxo, Maia, Portugal (2024); Paço das Artes, Sao Paulo (2023); Fundación Pablo Atchugarry, Miami (2023); Appleton Square, Lisboa (2023); La Casa Encendida, MadBlue Summit, Madrid (2022); Centro Cultural Banco do Brasil, Brasília (2022); Fundación DIDAC, Santiago de Compostel·la (2019); Alcalá 31, Madrid (2019); Museu de Arte Moderna de São Paulo (2019); Aomori Contemporary Art Centre, el Japó (2017); Phoenix Art Museum (2017); Museu de Arte Contemporânea da Universidade de São Paulo (2017); Instituto Tomie Ohtake, Sao Paulo (2016); Museu Brasileiro de Escultura e da Ecologia, Sao Paulo (2016), i Museu de Arte Moderna do Rio de Janeiro (2016).

La seva obra forma part de destacades col·leccions institucionals, entre les quals destaquen l’Instituto Inhotim, Brumadinho (el Brasil), el Museu de Arte Moderna de São Paulo, el Museu de Arte do Rio, el Museu de Arte Contemporânea da Universidade de São Paulo, la Pinacoteca de São Paulo, la Fondation CAB Brussel (Brussel·les), el 21C Museum, Louisville (EUA), la Fundación Arte Contemporánea–Centro Galego de Arte Contemporánea, Santiago de Compostel·la, i la Fundación Pedro Barrié de la Maza, La Coruña, entre d’altres.