Nachleben. La pintura com a art conceptual

La història de la pintura es pot explicar de maneres molt diverses i totes podrien arribar a la mateixa conclusió: la pintura és històricament la forma d’art més conceptual de totes les que existeixen. Encara que en molts de moments s’ha percebut com a reaccionària, massa enfocada en problemes formals i en les derives dels seus processos, la bona pintura sempre ha adoptat punts de vista nous que han convertit en reaccionari, precisament, el discurs dels que la veien així, sense aconseguir valorar aspectes de contingut més amplis inherents a la seva pràctica.

«Nachleben. La pintura com a art conceptual» és un projecte expositiu i editorial que vol donar resposta a una sèrie de qüestions: Per què la pintura és potencialment la forma d’art més conceptual de totes les que existeixen?, Per què qualsevol imatge pot ser una pintura?, Per què l’aparició de l’abstracció és per a molts l’esdeveniment artístic més determinant del segle XX?, Per què continuam parlant de pintura? Segurament, perquè el temps de la pintura implica sempre una nova definició i des de fa temps sabem que l’únic inamovible en aquest mitjà és el terme mateix, que s’ha estirat sense trencar-se, com una canya de pescar, per abastar una infinitat de significats. La pintura contemporània és una mena de resistència i, sobretot, un posicionament flexible que ha obligat els artistes i les artistes a repensar contínuament el seu lloc. D’aquí ve el caràcter polièdric de la pintura, capaç de subjectar múltiples cares, però també la necessitat de formular-nos una vegada i una altra la mateixa pregunta: A què anomenam avui pintura?

Si al segle XX es va parlar, i molt, de la història de la pintura, al segle XXI no són pocs els exemples que han parlat de «la vida després de la mort» de la pintura. El que és important entendre, com a punt de partida, és que quan parlam de pintura després de la pintura no es tracta únicament de la pintura feta després de les nombroses morts de la pintura, i a partir del moment en què perd l’hegemonia o el domini en la història de l’art, sinó sobretot d’un tipus de pintura que només ha estat possible per aquestes crisis i decrets de mort. No es tracta, doncs, d’una resurrecció, sinó del concepte alemany nachleben, a mig camí entre la idea de «pervivència» i la «supervivència», tan present en les reflexions filosòfiques de Walter Benjamin o d’Aby Warburg, interessats a comprendre la història i la seva cultura, i que professionals de la teoria contemporània han reprès per intentar escrutar el renovat estat vitamínic de la pintura.

Aquesta exposició no tracta d’establir jerarquies ni dominis en l’evolució del mitjà pictòric, sinó de remarcar-ne el caràcter híbrid i la complexitat simultània de les seves presentacions en la contemporaneïtat, i si indagam en els fonaments artístics dels artistes i les artistes presents observarem que convoquen allò intrínsec de la pintura des de posicionaments diferents. Perquè el més curiós de la pintura és com ha aconseguit contenir les distàncies formals i conceptuals més diverses en l’univers pictòric, una vegada que s’ha assumit que la condició de la pintura ja no és la de ser una tècnica, sinó una tradició, una idea, una manera de pensar i de mirar sobre la pintura mateixa com a possibilitat d’aprehendre el món. Al segle XXI, qualsevol imatge o qualsevol objecte pot ser una pintura. Perquè la pintura és un estat latent capaç de reinventar-se, d’expandir-se i de contraure’s sense deixar de ser pintura, i avui pot reencarnar-se en una fotografia o en una projecció de vídeo per recordar-nos que, tot i que hagin passat els anys, continua vigent la tendència que tenim de veure el món en termes pictòrics.

Aquest conjunt de propostes expositives constitueix la primera part de la trilogia «Nachleben», un projecte d’Es Baluard Museu des del qual el museu vol contribuir a la comprensió de la història de l’art recent, en aquest cas indagant en allò intrínsec de la pintura a partir d’algunes de les seves vicissituds o de les seves derives. La selecció d’obres incloses en aquesta mostra procedeix dels fons del museu, obres de titularitat pròpia i de depòsits d’entitats i col·leccions particulars, d’entre les quals destaca el depòsit recent de la Colección de Pintura Contemporánea Internacional de la Fundación Barrié.