Aitor Ortiz. Gaudí a la Catedral de Palma

Fotografiar arquitectures, especialment les d’Antoni Gaudí, presenta un repte particular i ens planteja una pregunta inevitable: què pot aportar una nova mirada sobre obres tan fotografiades?

L’arquitectura d’Antoni Gaudí és, des de fa dècades, una de les més fotografiades del món, i la seva bibliografia, immensa. Imatges preses per fotògrafs, tant professionals com aficionats, provoquen en qui les contemplen el desig de conèixer directament els seus edificis i cada any mobilitzen milions de persones des dels països més llunyans del planeta fins als indrets on estan ubicades aquestes obres arquitectòniques, la qual cosa genera noves fotografies.

La conseqüència lògica d’aquesta allau d’imatges fotogràfiques és que resulta difícil, si no impossible, fer-ne d’altres que amb anterioritat no hagin estat preses i distribuïdes per qualcú; aquest fet motiva que la representació de la seva obra se situï, en termes de coneixement real, per damunt de la seva pròpia arquitectura.

Moltes arquitectures que consideram icòniques i reconeixibles han estat visitades, en realitat, per un percentatge molt reduït del total de persones que són capaces d’identificar-les. La fotografia, d’altra banda, va contribuir de manera decisiva a la difusió d’estils arquitectònics a partir de la seva inclusió habitual en les revistes professionals.

Si l’experiència arquitectònica es viu dins i al voltant d’arquitectures concretes, sentint-les i habitant-les encara que només sigui transitòriament, el que ofereix la fotografia d’arquitectura és una experiència visual, estètica, a més d’algunes dades sobre l’edifici fotografiat.

Aitor Ortiz va assumir el repte de fotografiar l’arquitectura del geni català per explicar alguna cosa que fins ara no s’hagués vist de la mateixa manera. No es va proposar cercar elements que encara no haguessin estat fotografiats (una tasca potser impossible), sinó mirar-los amb la justa austeritat i distància. A la vegada, de manera subtil, també ens mostra el Gaudí que va transitar entre la tradició artesana del passat i la modernitat tecnològica del seu temps, tot incidint en la importància del seu taller-laboratori, espai germinal de tot el seu procés creatiu. Com que elimina la retòrica del color i s’endinsa en els detalls, no només descobreix un Gaudí sorprenentment actual i modern per a la seva època, sinó que es manté fidel al llenguatge que fins ara ha fet reconeixible la seva fotografia. La força de Gaudí i la mirada d’Ortiz estableixen un diàleg en què totes dues mostren les seves qualitats de manera íntegra, però augmentada.

El muntatge expositiu està format per 18 obres de dimensions reduïdes i format classicista, però resolt amb tècniques d’impressió i muntatge molt contemporànies. Destaca per la seva presència callada, que converteix en protagonista el silenci visual envolupant, com en la música de Frederic Mompou, entre dues sonoritats íntimes o, més aviat, entre dues imatges callades.

 

Aitor Ortiz (Bilbao, 1971). Des de 1995 treballa la fotografia d’arquitectura transcendint el mateix document. Fent valer el factor de dissolució i transmutació del real que va associat a la representació fotogràfica, Aitor Ortiz produeix amb l’espai, l’arquitectura i l’objecte elements de partida que plantegen una sèrie d’incògnites visuals i cognitives. El seu treball s’ha exposat de manera individual al Museo de la Universidad de Navarra (Pamplona, 2018), a Le Centquatre (París, 2015), al Canal de Isabel II (Madrid, 2013) i a Fotografiska: The Contemporary Museum of Photography, Art & Culture (Estocolm, 2011), entre d’altres. Les seves obres són presents a les col·leccions del Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía, la Colección Masaveu, Es Baluard Museu, el Museo BBAA Bilbao, el Museo Guggenheim Bilbao i la Col·lecció d’Art Contemporani Fundació “la Caixa”.