Fabrizio Plessi. Digital Splash

Fabrizio Plessi sempre va aconseguir dotar les seves obres d’una elasticitat emocional gràcies a la seva capacitat per observar la corporeïtat de cada material. La seva consciència històrica, els seus records i una aproximació a elements naturals com l’aigua o el foc han aportat gran singularitat a la seva obra, bé des de la paradoxal complexitat que pot néixer d’un llapis o de l’ús sense complexes d’una tecnologia que li ha permès mesurar l’espai i copsar-lo en auscultar el rerefons polític o social de la seva contemporaneïtat. Ho percebem a «Digital Splash», exposició al Museu de Mallorca fruit de la col·laboració entre Es Baluard Museu i el Consell de Mallorca en el marc de BIENNAL B, en què presenta una gran videoinstal·lació i una sèrie de dibuixos titulats Black Splash.

Tot és fruit d’una insistència: cada minut cau una roca damunt una escultura, i l’esqueixa: l’aigua de l’escultura brolla així tot desafiant qualsevol lògica. Però l’obra en si mateixa també surt del seu esquema físic a través de la intel·ligència artificial. Una vegada més, Plessi experimenta amb la forma i el material, sempre amb la consciència d’humanitzar la tecnologia i generar tensions desequilibrants. La repetició aquí tampoc és únicament objecte de les planxes que es trenquen, sinó també dels espais de les finestres, que es repeteixen i s’encadenen amb les seves respectives pantalles LED. És la mesura de l’abisme d’una vida que es desborda sense aturall. La sensació és aclaparadora, immensa. No hi ha retòrica, però sí una irremeiable immersió metafòrica, que ens interpel·la en la vessant física i s’imposa en la mental en la seva dimensió fractal. La imatge es du a una situació extrema i conforma un lloc propi. L’espectador ha de deixar-se guiar per la imatge i tenir la capacitat de transitar les seves diferents escales o aproximar-s’hi. Fabrizio Plessi ens acosta a una fissura en la nostra percepció. No hi ha cap certesa. És el llenguatge com a desavinença, com a ombra líquida, com a penetració en allò indicible. La imatge s’extenua. L’aigua s’insinua. El temps és líquid. El territori es trenca.

Mentrestant, en els seus dibuixos, que permeten revelar el procés creatiu de l’artista i alhora tenen una entitat pròpia, Fabrizio Plessi ens condueix a diferents ordres d’una mateixa sensació. Mai no hi descuida qüestions d’estil ni d’equilibri compositiu. L’encontre sempre és inesperat i imprevisible. La corporeïtat del dibuix també aconsegueix ultrapassar els límits en una mena de barroquisme que es desenvolupa com l’eco singularitzat d’un mateix senyal acústic. Allò dibuixat, allò esborrat, allò esquitxat, allò mesurat… Aquests dibuixos són una mena de traducció de l’escenari del pensament de l’artista que l’espectador ha de reconstruir i amplificar per tal de revelar zones fosques i secretes on amaga la idea protegida, en una mena de palimpsest intersticial. Mentrestant, grans planxes de ferro negre continuen caient i esquitxant de manera espessa, densa, ambigua i fragmentària fins que produeix una enigmàtica dislocació espacial. I al darrere de tot hi ha el territori de la vida, que ens esquitxa de manera cíclica, per bé que encara s’hagi d’insistir en la importància de veure-ho tot i tenir-ne cura amb més intensitat.