Olimpia Velasco. Clarianes del bosc (Bell-ver)

Olimpia Velasco ha produït una instal·lació específica, que parteix de la idea d’esfericitat i bellesa, que María Zambrano va descriure a Claros del bosque.

La convivència d’Olimpia amb el bosc, lloc de protecció davant el mal, és prioritària, habitual, molt desitjada.

La instal·lació és el resultat de moments en què ha prestat extrema atenció al teixit sonor i visual del bosc. A partir de seqüències fotogràfiques i un procés d’anotació no jerarquitzat, l’artista pinta, com si teixís, uns fils que col·loca en cèrcols. Tot traslladant la idea de la clariana a la verticalitat, les actuals esferes ens fan botar fora dels cercles viciosos que comporten pèrdues d’experiència.

Són peces en escala múltiple, tan interdisciplinars com les interaccions ecològiques.

Olimpia Velasco activa el cub blanc com un batec del bosc, un lloc d’olfacte entre aromes, escoltes entre filologia, cures exemptes de control. L’artista celebra la idea que la bellesa és possible en l’esfericitat.

Qui pensa el mal? Olimpia ho fa, en els vèrtexs i els cantons del cub blanc, que no existeixen en la clariana del bosc. Olimpia deposita un pes tàctil i biològic però que passa desapercebut; són sacs de llavors que es camuflen en els sòls de la sala, de la mateixa manera que la història de la terra està camuflada en els cèrcols dels arbres.

Entre el fil pintat i el cèrcol de l’arbre hi ha els nivells del bosc.

Des de fa molt de temps, l’art prova noves formes d’intercanvi, una crítica transversal de la raó poètica, com a avenir de les nostres noves relacions amb els objectes i amb el món. Com a volums en l’escorça terrestre, ens dimensionam per mitjà d’infinites relacions de parentesc o de tendresa.

Artistes amb una llarga trajectòria, com ara Olimpia Velasco, dibuixen atles de savieses de la generositat, en una mena d’optimisme preventiu davant del fatalisme de l’espècia, des de la cultura de l’ecofeminisme.

Olimpia no renuncia mai a l’experiència de la pintura com a revelació i durada; la seva actitud minimalista motiva que la seva pràctica no sigui fòssil, en el sentit que allò innecessari no es formalitza, no té lloc.

Descobresc referències entre les creacions i no a la inversa. Una quantitat que no oblida l’un a un, la supervivència col·laborativa d’Anna Tsing connectada amb els estudis dels cèrcols de la fusta de Valerie Trouet, les noves formes d’intercanvi que Kojin Karatani planteja per al món i la raó poètica amb la qual Zambrano va escriure la vida.

La preocupació de Velasco es reparteix com ho fa la poesia, tot ampliant l’experiència d’un món on l’espècie humana esdevé suau, adquireix tots els colors del bosc.

Olimpia instal·la dos sacs cilíndrics, acolorits des dels tons de la llum més clara que hi ha a les capes més altes del bosc fins als de la matèria en descomposició.

El so que ha enregistrat al bosc apareix a la sala, presentat per a una escolta situada i solitària al costat de serralades tallades en fusta, de l’espectre de sons del bosc.

 

Olimpia Velasco (Madrid, 1970) és llicenciada en Belles Arts per la UCM. Va fer el segon curs de doctorat a T.E.I. Athinon, Atenes. És diplomada en Disseny Gràfic pel CENP de Madrid.

La seva obra uneix la pintura amb la instal·lació; moltes de les seves propostes són relacionals i estan vinculades a l’experiència de comunitat. Entre les seves exposicions individuals destacam: «(des)HABITAR» (2025), al Palacio Quintanar, Segòvia; «Especies Vagabundas», a Kaplan Gallery, Palma (2025); «Geodesia», a les sales annexes a l’Aljub de la Misericòrdia, Palma (2024), i a l’Instituto Geográfico Nacional, Madrid (2022); «Muntanya Roja», a l’església del Convent de Sant Domingo – Museu de Pollença, Mallorca (2023); «Algunas cosas que vuelan por el mundo», a Galería Nueva, Madrid (2021); «La Montaña Mágica» a la Galeria Maior de Pollença (2020), al Bai & Yun Art Museum de Moganshan, a la Xina (2019), i a la galeria We COLLECT Madrid (2019); «La Partida (acción de peso)» a l’església del Convent de Sant Domingo – Museu de Pollença, Mallorca (2018); «La Oscuridad», a l’Espai Dipòsit del Casal Solleric de Palma (2018); i «Friluftsliv», al Palacete del Embarcadero de Santander i a la Galeria Maior de Palma i Pollença (2017).

Destaquen les seves intervencions en espais públics, com ara Efecto Mariposa, a l’ambaixada d’Espanya a Brussel·les; Floating in the air, a l’aeroport de Düsseldorf i el projecte Antes del vuelo, a la ciutat de París.

Ha rebut beques per a residències artístiques a França, Itàlia i la Xina, per part del Ministeri de Cultura, del Ministeri d’Afers Exteriors i de l’IEB.

Les seves obres formen part de col·leccions com la Colección Pilar Citoler, la Colección DKV, Es Baluard Museu, la Colección Diezy7 (Swab Barcelona), l’Instituto Geográfico Nacional i l’aeroport de Düsseldorf, entre d’altres.